Més de 40 anys publicant llibres d’art, cultura i natura per llegir en família.

Posted in

Conversa amb Mireia Valls, autora de Las siete colinas de Barcelona

Posted in

Mireia-Valls

Després de recórrer coves naturals, cursos subterranis, refugis de la Guerra Civil, sales de reunió secretes, en definitiva, els budells de Barcelona a La Barcelona subterrània, Mireia Valls recull ara en Las siete colinas de Barcelona, itinerarios míticos y simbólicos, el viatge que el grup teatral La Colegiata realitza per descobrir el ritu fundacional de la ciutat romana sobre el turó Tàber i la seva posterior expansió fins a coronar els sis turons que la envolten: Monterols, Putxet, Creueta del Coll, Carmel, Rovira i Peira. Hem conversat amb l’autora sobre aquesta nova aventura.

Al llibre La Barcelona Subterrània reprodueixes una conversa amb l’historiador Carlos González, i la fascinació que tot el seu relat us produïa. Us deia: Barcelona es una ciudad muy especial, por eso los romanos se establecieron en ella. En realidad, vieron que se trataba de una zona muy rica en aguas, y sobre todo termales. Por tanto, era un lugar propicio para el culto a sus divinidades… Barcelona es un centro sagrado, y sus cultos iniciáticos eran de influencia mitraica y gremial”.

De fet, al llibre vas dedicar unes pàgines a la Barcelona romana. El llibre actual es un nou viatge a partir d’aquella finestra oberta a La Barcelona subterrània?

La Barcelona subterrania

Aquella finestra la va obrir en Federico González Frías –fundador del Centre d’Estudis de Simbologia i del grup teatral La Colegiata, així com autor d’una extensa obra sobre Simbolisme i Metafísica– quan un bon dia ens va insinuar que hi havia una Barcelona oculta per descobrir i ens animà a endinsar-nos en les entranyes de la ciutat. Un cop resseguit el laberint subterrani, farcit de perills, troballes i sorpreses, ens va empènyer també a realitzar aquestes “escalades”.

Per tant, diríem que el llibre que avui veu la llum és la continuació d’aquell itinerari per una geografia significativa i simbòlica, que posa ara al descobert la fundació de la Barcino romana, la seva posterior extensió en el pla i l’arribada i colonització dels turons que la coronen. Tot això no només per un interès històric, sinó perquè aquest recorregut és anàleg al que emprèn l’ànima quan es pregunta qui és, d’on ve i on va.

La Barcelona subterrània era el relat d’un viatge, un diari d’investigació on els diàlegs i les impressions fresques de la gran quantitat de veus, et parlen d’una ciutat invisible i a diferents nivells. Las siete colinas de Barcelona conté també aquesta mescla? És assaig? És narració?

De la mateixa manera que el seu predecessor, és un llibre inqualificable, i això és el que més m’agrada, o sigui que hom hi troba referències històriques, pinzellades folklòriques, descobertes insospitades gravades en pedres, en edificis, carrers, parcs i turons; també es recullen textos de savis inspirats, apareixen personatges que han marcat la història de la ciutat i sobre tot s’hi intueix la presència d’un fil conductor conformat pel símbol i pel mite. Aquesta petita obra és, doncs, una poètica que ajuda a fer memòria, a recuperar els nostres orígens intemporals, a dialogar amb nosaltres mateixos a la llum d’una realitat pluridimensional, com és la de la pròpia Creació, que al seu torn és el símbol d’una realitat invisible i sempre present, misteriosa i preexistent a qualsevol de les seves manifestacions simbòliques.

 A La Barcelona subterrània trobàvem la Pitonissa de Montjuïc. Qui és aquesta Pitonissa?

 És un personatge enigmàtic, real, que apareix i desapareix encara avui en dia i que té per missió transmetre de temps en temps, de generació en generació les veritats eternes, la Saviesa que no pertany a cap credo ni grup de poder, per tractar-se d’un llegat universal que es vessa en el cor de tot home i tota dona obert al seu influx. Les pitonisses son aquelles dones transmissores del oracles, o sigui dels designis de la deïtat, i no només prediuen el futur sinó que fonamentalment son las emissàries dels coneixements més profunds del cosmos i del seu origen, sempre actual, d’aquí que la veu de l’entitat que conformen es segueixi proferint a través del llenguatge simbòlic.

A l’anterior llibre us proposàveu traure a la llum què es troba davall dels nostres peus, l’aigua, les coves, els passadissos… però què hi ha ocult als turons de Barcelona? Vau viatjar al subsòl i ara pugeu als turons…

Si la cova és el cor de la muntanya on es guarda el llegat universal del que parlàvem abans, és a dir la Saviesa Perenne, l’escalada a la muntanya és la possibilitat de proferir aquesta ensenyança als quatre vents i donar testimoni de la seva vigència i del seu poder transmutador. O sigui, la possibilitat de l’ànima d’enlairar-se cap a esferes invisibles de la consciència. De fet l’ascens a un turó exemplifica el viatge vertical-ascendent del pensament. I aquest pelegrinatge només és possible realitzar-lo de la mà del símbol i del mite, i vivint la vida con un ritu.

Turo-de-la-rovira,-antic-poblat-iber

A qui va dirigit Las siete colinas de Barcelona?

A qualsevol ésser humà que tingui la imperiosa necessitat, tal com deia la divisa del temple d’Apolo a Delfos i que encara recorda una banderola gravada en pedra al carrer Sombrerers, de: “Coneix-te a tu mateix”.

Em pots parlar un poc del Mont Tàber.

És el petit turó vora el mar que els romans van escollir, seguint el ritual fundacional de la ciutat, per establir el centre sagrat d’aquest territori, esdevenint així el símbol del centre del món. I és per la comprensió d’aquesta idea de “centre” que tots els altres pobles i cultures que van anar arribant a aquestes terres (els visigots, els jueus, els cristians) també van construir els seus temples, cases cultuals, palaus, etc. sobre aquest melic o omphalos a partir del qual emanava tota l’activitat civilitzadora. A més, pel fet de tractar-se del nucli de totes les tradicions, és un lloc protegit, com encara ho exemplifica la muralla romana que mai s’ha enderrocat i que es pot anar resseguint amb paciència, tot jugant a retrobar-la. Nosaltres vàrem gaudir molt amb la descoberta!

Gargola-de-una-anonima-al-carrer-del-bisbe

Les il·lustracions d’Eulàlia García son de traç fluix, d’aspecte polsós, com per exemple la de la “Gárgola de una anónima mujer en la calle del Bisbe”. Ajuden a evocar un passat amagat. Què en penses del treball d’Eulàlia al llibre?

Dibuix i paraula es trenen al llarg de tot el llibre conformant un únic discurs; s’il·luminen mútuament, es complementen. Els dibuixos, delicats i poderosos al mateix temps, com la mateixa Creació, estan inacabats. I pertoca a l’ésser humà concloure l’obra d’art per excel·lència, sumant-se al gest del Creador. Aquestes il·lustracions, doncs, no evoquen només la força i càrrega simbòlica de la idees en el passat, sinó la seva completa vigència ara. La pedra, molt present en els dibuixos, parla un llenguatge secret que podem anar desxifrant.

Què és el Centro de Estudios de Simbología de Barcelona? Quina és la seva missió?

 És un centre on es guarda un llegat universal i es transmet de viva veu; es treballa amb el símbol, se l’estudia, s’hi medita i es dona testimoni de la seva operativitat. S’hi fan tallers, conferències, i fins i tot acull a la seva sala, batejada “González Frías” en honor del seu fundador sempre viu, una tropa d’actors que viuen el teatre com una forma de realització espiritual. Veniu-nos a veure a la presentació de Las siete colinas de Barcelona!

 

VIST RECENTMENT 0